"Només es pot iniciar un camí des del teu punt de partida."

dimecres, 5 de març de 2014

Què és la meditació




Vaig escriure aquest text per la manera com les persones utilitzem l'expressió "vaig a meditar", o "estic anant a classes de meditació", o "m'assec i medito"… Perquè la meditació no és una acció que fem voluntàriament, la meditació és un estat a què s'arriba, normalment després d'un temps molt llarg d'entrenament i quan les condicions són les adeqüades.



Per a meditar, primer cal tenir la ment tranquil·la i concentrada. Les postures de ioga -âsana-, les tècniques respiratòries -prânâyâma- i la tècnica de concentració -dhâranâ-, practicades de manera constant, ens preparen per a la meditació -dhyâna- perquè ens ajuden a enfocar la ment cap a una direcció i ens l’apaivaguen.

Mentre practiquem ioga, el nostre objecte de concentració i meditació són el nostre cos i la nostra respiració. Després de la nostra pràctica i dels exercicis respiratoris, podem seure en una posició còmode i adequada i podem "intentar" la meditació. Primer triem un objecte prèviament reflexionat, i comencem la pràctica de concentració. Tractem d’enfocar la ment cap a aquell objecte. Amb el temps, quan l’enfocament és constant, s’entrarà en l’estat de meditació.



Cal comprendre que hi ha algunes diferències importants entre la concentració a què podem arribar mentre realitzem una acció quotidiana i la que treballem a propòsit en el ioga. Podem estar molt concentrats mentre estudiem per a preparar-nos per a un examen, o mentre escoltem un conferenciant, o mentre practiquem la jardineria, però en aquests moments amb aquest tipus de concentració la meta no és arribar a un estat d’alliberament, mentre que la del iogui sí que ho és. Una altra diferència és que en una concentració quotidiana la persona pot realitzar una acció de manera concentrada però mogut per la passió o l’aversió, mentre que el iogui busca anular aquestes torbacions. El violinista, l’escultor o l’acròbata actuen concentrats amb el que estan fent moguts per la passió, en tant que el que practica la meditació busca fer-ho desafectat.

La tria de l'objecte

Segons Patanjali, considerat el fundador del ioga, tenim diversos mitjans o objectes per concentrar-nos:

         1. El control de la respiració o prânâyâma. La respiració sempre està present, però no respirem sempre igual, per això el control de la respiració és important. Si respirem amb tranquil·litat, induïm un estat tranquil; si respirem agitadament, induirem un estat agitat. En el control de la respiració ens centrarem en allargar l’espiració, ja que allargar la inspiració respecte de l’espiració crea un cert desassossec. L’espiració crea un estat d’abandó, de deixar anar, la qual cosa afavoreix una situació de calma.

    2. Un objecte de percepció dels sentits per a orientar i fixar la ment: un mantra (essent conscient del seu significat), una espelma, el sol, la lluna, el cel, l’oceà…

    3. El centre del cor, on resideix purusha, la nostra ànima o el nostre ser més profund, la font de la consciència.

    4. Un lloc, persona o objecte que inspiri abandó i calma.

    5. L’exploració dels nostres somnis. Podem entrar en un somni molt pesat, feixuc, o en un de molt actiu (malsons), però també podem entrar en un somni més profund, ple de pau. Podem entrenar-nos per dormir en la pau.

    6. Qualsevol objecte desitjat, desitjable i adequat; un objecte que calmi la ment i que comporti les qualitats de calma i serenor. Hem de tenir certa atracció cap a l’objecte, sense que hi hagi massa desig, que tampoc ens provoqui rebuig i amb el qual tinguem certa afinitat. Qualsevol objecte pot servir sempre que compleixi aquests requisits. Primerament s’ha de triar un objecte tangible, pot ser una flor, una cova, una pedra…més endavant es practica la concentració amb un objecte subtil: la pau, la veritat, l’amor… 

      La concentració o dhâranâ

Perquè hi hagi meditació, primer hi ha d’haver concentració. La concentració es treballa, és una voluntat d’esforç, és una disciplina. La tasca de la concentració és disciplinar la ment per fixar-la i recloure-la en un espai. Dirigim la ment en una única direcció, en un únic objecte.

La pràctica de la concentració ha de ser constant i diària. Ha d’esdevenir un hàbit. Amb el temps, a mesura que practiquem i ens esforcem a concentrar-nos, ens costa menys temps i menys esforç fixar la nostra ment en un sol objecte, i la tranquil·litat va substituint a poc a poc la voluntat.

La concentració apaivaga totalment la ment i la fixa: hi ha d’haver apaivagament i fixació sense agitament ni feixuguesa mental. En la concentració, la respiració flueix de manera tranquil·la; si aquesta s’aquieta ja no estem en la concentració perquè hi hauria activitat i agitació mental.

En la pràctica de la concentració ens concentrem en l’objecte que hem escollit i ens tanquem a les distraccións externes.

La meditació o dhyâna

La meditació és un estat, succeeix. A la meditació s’hi arriba gràcies a un treball de concentració i tranquil·litat absolutes. A la meditació no hi ha esforç. 

Inicialment no triem entrar en un estat de meditació, la meditació ens arriba després d’un llarg temps d’esforç voluntari per fixar la ment en un sol objecte de manera constant,  ens arriba després d’un entrenament mental previ.

Per tant, la meditació ve precedida en un principi d'apaivagament mental i de concentració i el seu manteniment en el temps en un objecte amb el qual estem desafectats. Aleshores pot arribar el samadhi.

El samadhi

El samadhi elimina l’ego, ja no hi ha el “jo medito”, és la fusió completa entre jo i l’objecte, la seva dissolució. Samadhi és la desaparició total de l’ego, però quan es deixa de meditar l’ego torna. També és un estat a què s’arriba, no és una disciplina. Un cop se surt del samadhi, es fa amb molta pau i un major coneixement. És un estat de consciència molt elevat. Se’n surt amb més força interior, se sap quin és el propi camí. La visió de la mirada individual és molt pròxima a la visió de la mirada universal.

En samadhi, estem tan profundament submergits en l’objecte que el sentit del “jo mateix” sembla que ja no existeix.


El següent extracte, del llibre El corazón del yoga, de T.K.V. Desikachar, explica de manera molt clara i resumida què és la meditació. Per fer el text més proper a la nostra comprensió, s’han substituït els termes sànscrits pels seus corresponents en la nostra llengua, tot i que s’ha de ser conscient que la subtilitat del terme original és impossible de traduir i els conceptes sànscrits poden haver perdut part del seu significat:

“No podem seure i dir: “Ara mateix vaig a fer concentració”, no obstant això, puc crear les condicions apropiades per ajudar a provocar l’estat de concentració; puc practicar les postures de ioga i les tècniques respiratòries que, d’acord amb els Yoga Sûtra, engendren les condicions favorables a la nostra ment per entrar en els estats de concentració, meditació i samadhi. Per experimentar l’estat de concentració i meditació, la ment ha d’estar primer en una particular condició. Haig de permetre que les moltes coses que estan passant per la meva ment es calmin perquè aquesta es tranquil·litzi. Si la ment està treballant molt, no pot entrar en l’estat de concentració. Si provo de fer-ho forçant la ment, mentre hi hagi moltes coses disperses girant al seu voltant, aleshores em puc buscar problemes. Per aquesta raó els Yoga Sûtra suggereixen la pràctica de les postures de ioga i les tècniques respiratòries com a preparació per a la concentració, perquè influeixen en les activitats de la ment i creen un espai en el seu ajustat programa. Un cop que la concentració ha succeït, poden seguir-los la meditació i el samadhi.
Així que, quan algú diu “estic meditant”, el que en realitat vol dir és: “estic intentant preparar-me per a la meditació. M’agradaria portar la meva ment a l’estat adequat perquè succeeixi la meditació.” Dir “estic fent meditació” o “estic meditant” de fet corromp el concepte de meditació, perquè tècnicament no és res que puguem fer. És quelcom que només succeeix si les condicions són les correctes. És un poder que només es dóna. Per tant, tot el que podem fer és emfatitzar els mitjans per ajudar a crear les condicions correctes per a la meditació.” 
T.K.V. Desikachar

dimarts, 4 de març de 2014

La paràbola dels deu necis



El Brahma Jnâna -Realització- no és un coneixement que hagi de ser adquirit, de manera que en adquirir-lo hom pugui obtenir la felicitat. És la pròpia perspectiva ignorant d'un mateix el que cal abandonar. El Si mateix que tractes de conèixer ets veritablement tu mateix. La teva suposada ignorància et causa una innecessària aflicció, com la dels deu necis que lamentaven la "pèrdua" del desè home, que mai s'havia perdut. 

Els deu necis de la paràbola van travessar un riu i, en arribar a l'altra riba, van voler assegurar-se que realment tots ells havien creuat sans i estalvis el corrent. Un dels deu va començar a comptar, però només va comptar als altres i es va excloure ell mateix. "Només en veig nou" —va dir el més sentimental dels deu necis—, "l'hem perdut". I havent dit això, va trencar a plorar, i els altres nou el van imitar. 

Veient-los plorar així a la riba del riu, un viatger compassiu els en va preguntar la causa. Ells li van explicar el que va succeir i van dir que fins i tot després d'haver-se comptat diverses vegades, no van poder comptar-se més que nou. En sentir el relat, i veient els deu homes davant d'ell, el viatger va comprendre el que havia passat. I a fi que ells mateixos s'adonessin que eren realment deu i que tots havien creuat sans i estalvis el riu, el viatger els va dir: "Que cadascun de vosaltres compti per ell mateix, però un després d'un altre, en sèrie, un, dos, tres, i així successivament a mesura que jo us vaig donant una bufetada a cadascun, de manera que tots pugueu estar segurs d'haver estat inclosos en el compte, i inclosos només una vegada. Llavors trobarem al desè home perdut". En sentir això, tots es van alegrar davant la perspectiva de trobar el seu camarada perdut i van acceptar el mètode suggerit pel viatger. 

Mentre el bon viatger anava donant una bufetada a cadascun dels deu per torn, el que rebia la bufetada es comptava a ell mateix en veu alta. "Deu", va dir el darrer en rebre al seu torn la darrera bufetada. Perplexos, es van mirar els uns als altres. "Som deu", van dir tots alhora, i van agrair al viatger que els hagués alliberat de la seva aflicció. 

Aquesta és la paràbola. D'on va ser tret el desè home? Va estar perdut alguna vegada? En saber que havia estat allí tot el temps, van aprendre ells alguna cosa nova? La causa de la seva aflicció no era la pèrdua real de cap dels deu, sinó la seva pròpia ignorància o, més aviat, la mera suposició que un d'ells s'havia perdut —encara que no poguessin trobar de qui es tractava— perquè només en comptaven nou. 

Això és el mateix que et passa a tu (li parla a la persona que l'havia qüestionat prèviament, la destinatària directa d'aquests comentaris). En realitat no hi ha cap causa perquè siguis desgraciat i infeliç. Tu mateix imposes limitacions a la teva veritable naturalesa d'Ésser infinit, i després plores perquè et sembla que no ets més que una criatura finita. Llavors emprens una sadhana (pràctica espiritual) o altra per transcendir aquestes limitacions inexistents. Però si la teva pròpia sadhana dóna per suposada l'existència de les limitacions, com pot ajudar-te a transcendir-les? Per tant, et dic que sàpigues que ets realment l'Ésser pur i infinit, el Si mateix absolut. Tu ets sempre aquest Si mateix i només aquest Si mateix.

 Així doncs, no pots ser mai realment ignorant del Sí mateix; la teva ignorància és només una ignorància en aparença, com la dels deu necis respecte del desè home "perdut". Aquesta és la ignorància que els causava aflicció. Saps, doncs, que el veritable Coneixement no crea per a tu un Ésser nou, sinó que només elimina la teva "ignorància ignorant". La Felicitat no resulta agregada a la teva naturalesa, sinó que simplement es revela com el teu estat natural i veritable, etern i imperible. L'única manera d'alliberar-te de la teva aflicció és conèixer i ser el Si mateix. Com pot ser això inassolible? 

Sri Ramana Maharshi

Extret de L'Evangeli de Sri Ramana Maharshi, llibre II, capítol I.

Aquesta entrada ha estat  reproduïda i traduïda del bloc Psicología integral